dimarts, 27 de juny de 2017

ELS TRESORS DE LA DOLORS

Ha arribat l'estiu i la Dolors, la nostra estimada bibliotecària, ha tingut la meravellosa idea de compartir amb tots nosaltres alguns dels seus tresors!

Els llibres que us presentem a continuació són lectures fantàstiques i extraordinàries per a fer un cop d'ull, fullejar, llegir i, per què no, rellegir... 

Aquí van!

Educació Infantil (P3, P4 i P5)



Cicle Inicial (1r i 2n)



Cicle Mitjà (3r i 4t)



Cicle Superior (5è i 6è)


Per a tots i totes, grans i petits


dijous, 1 de juny de 2017

GUARDONATS PREMI ATRAPALLIBRES

Ja es coneixen els guardonats al Premi Atrapallibres d'enguany!

Val a dir que totes les obres són molt i molt bones, no ha estat una elecció senzilla, però els nostres lectors demostren tenir molt bon criteri ja que les 3 obres seleccionades han resultat ser les guanyadores.

No perdeu l'ocasió de llegir els llibres, bé sigui a l'escola o a casa durant l'estiu!


divendres, 12 de maig de 2017

PREMI ATRAPALLIBRES

Al Premi Atrapallibres es pretén que la veu dels infants es faci sentir, donant-los l'oportunitat de funcionar com a Jurat del Concurs amb repercussió més enllà del centre escolar i de la biblioteca.

La nostra escola, una vegada més, ha estat partícip. 9 llibres van ser seleccionats per una comissió d'experts en literatura pertanyents al Consell Català del Llibre Infantil i Juvenil (ClijCAT), els quals han estat llegits pel nostre alumnat en els darrers 4 mesos i el seu veredicte ha donat com a guanyadores les obres següents:

En la categoria de 4t: BRISCA, d'Andreu Martín

Resultat d'imatges de brisca llibre    

En la categoria de 5è: L'APRENENT DE BRUIXOT I ELS INVISIBLES, de Jordi Sierra

Resultat d'imatges de l'aprenent de bruixot i els invisibles

En la categoria de 6è: EL NEN QUE VA XATEJAR AMB JACK SPARROW, de Francesc Puigpelat

Resultat d'imatges de el nen que va xatejar amb jack sparrow

Apropeu-vos a la nostra biblioteca i agafeu en préstec alguna d'aquestes obres, estem segurs que gaudireu molt de la seva lectura!

dilluns, 1 de maig de 2017

CONCURS DE SANT JORDI, TEXT FINALISTA DE 6È

(Estarà disponible en breu)

CONCURS DE SANT JORDI, TEXT GUANYADOR DE 6È

UN VAMPIR UNA MICA RARET

Aquesta és la història d’en Saimon, un vampir molt especial. En Saimon era el fill d’una família molt antiga i el seu pare era descendent del famós Dràcula. Però encara que fos el seu fill, en Saimon no s’assemblava gens al seu pare ni en el seu aspecte ni el seu caràcter.

Al principi, els seus pares no li van donar importància a les petites coses que deia com “sang dolenta” o “sang? Quin fastig!”, o quan sortia encantat a jugar al parc en dies de sol. Però un dia, quan feia primer d’ Educació Sanguinària, amb 6 anys, li van preguntar quin era el seu color preferit i sense dubtar-ho va dir: el blau! I tots es van quedar bocabadats. Quan a un vampir li pregunten per primer cop quin és el seu color preferit, sempre, però sempre diu el vermell! És el color de la sang! Això i d’altres coses és del que es queixava la professora d’en Saimon.

Els seus pares no s’ho podien creure i li van preguntar a ell mateix per comprovar-ho... i era veritat! Van pensar que amb el temps se li passaria la tonteria i canviaria....

Però es van començar a amoïnar amb deu anys, l’edat en la qual havien de provar la sang per primer cop i li havien de sortir els ullals. Li van mirar la boca i van veure que no tenia ullals! Els pares d’en Saimon, preocupats, li van posar un got ple de sang per sopar. En Saimon va agafar el got indecís i va beure. En sentir el gust de la sang a la seva gola, va escopir tota la sang que li quedava a la boca i va vomitar.

-Mama! Papa!- va cridar-los plorant –Per què m’heu donat sang?! Ja sabeu que no vull beure-la!
-Aquest és el problema!- va escridassar-li el seu pare –Ets un vampir i t’hauria d’agradar la sang! A tots els vampirs ens encanta, per què a tu no?!
-Igual és que no vull beure sang d’innocents que heu matat- va explicar en Saimon plorant a llàgrima viva -. No vull ser un vampir, papa!
-Aleshores no ets digne de pertànyer a aquesta família! Ves-te’n!!

En Saimon es va quedar mut en sentir al seu propi pare dir allò. Se’l va quedar mirant desconcertat i va marxar molt trist. Va caminar i caminar, moltes nits i dies. Fins que un dia, va arribar a un poble diferent. Les persones que hi vivien no tenien ullals, podien estar sota el sol i no menjaven sang. A canvi de sang, menjaven altres coses com els fruits que els hi donaven les plantes que ells mateixos cultivaven i cuidaven...

Ben aviat, en Saimon va saber que aquells essers tant estranys, es feien dir humans. I també va saber que ell era com ells. Era humà.

Poc a poc, es va anar adaptant a la vida d’aquell poble i va començar a menjar el que ells menjaven, a anar a la seva escola i a dormir a la nit enlloc de durant el dia... En Saimon es va adonar de que allà no calia fingir, que podia ser ell mateix, i tenir una família que l’estimés tal i com era.

Era feliç...però un dia al cap d’uns anys es va adonar que els ullals se li estaven tornant més i més
punxaguts...

I és que cadascú evoluciona al seu ritme.

CONCURS DE SANT JORDI, TEXT FINALISTA DE 5È

(Estarà disponible en breu)

CONCURS DE SANT JORDI, TEXT GUANYADOR DE 5È

GULI - GULI, EL FANTASMA DIFERENT

Hi havia una vegada… jo! Sí, jo un, guli-guli. Que no saps què és un guli-guli? Normal, tothom que en veu un, mor, perquè els guli-gulis mengem tot! Som d’una mida més petita que…que…que el cargol , però ens podem transformar en el que ens doni la gana. Així tots els guli-gulis, però jo no. A mi m’agrada llegir i fer amics, que no siguin fantasmes, com jo. Visc a Sant Cugat i sempre espero en el banc vermell que hi ha dins l’escola Catalunya, i miro si veig algun nen o nena que sigui amable, valent i amb bona oïda. Amb bona oïda perquè senti si el crido, valent perquè no s’espanti si em veu i amable perquè sigui bon amic.

Un dia vaig cridar un nen i em va sentir, no es va espantar i era bon amic. Es deia Jordi i em donava de menjar! Era fantàstic! Per culpa meva només jugava amb mi i va deixar els seus amics que no em veien. Em feia molta pena, tothom pensava que estava boig, però jo no podia fer res.

-Eh tu! -va dir un nen del seu curs.- Saps que tothom pensa que ets boig, oi? Si vents amb nosaltres no ho pensaran.

Li vaig dir que no era bona idea, però ell no em va fer cas. Van passar dies i dies fins que definitivament es va quedar amb els altres. Un dia em va dir que anava a casa d’un amic i que no vinguis. Jo estava molt trist! Van passar dies i dies i fins i tot va arribar el dia de Sant Jordi, però no va tornar! Vaig decidir anar a casa d’aquell amic i quan vaig entrar no hi havia ningú. Tot estava al seu lloc, menys les persones, que no hi eren. Tot i que soc un guli-guli, un fantasma molt poderós, gaire bé el més poderós, no podia evitar la sensació que tenia a la panxa. Tenia por, molta por! La porta estava ajustada i d’ella només sortia una llum vermella. Quin misteri podia haver? Després
vaig contar 1, 2, i 3 i vaig entrar. No hi havia ningú! Només una rosa que brillava. Era molt bonica! No vaig poder evitar tocar-la.

-Aaaah! – vaig cridar.- Com, com… tu? Què?

En Jordi havia sortit de la rosa! Em va dir que aquells “amics” em volien capturar, però a mi això no m’importava, l’únic que m’importava era estar amb ell, i ho estava. La resta del temps vam estar junts, fins que en Jordi va morir. Ara segueixo esperant en el banc i sempre que pugui hi seré, ja que mai moriré, esperant un nen valent, amable i amb bona oïda i espero que després del punt final ho penseu bé això que dic, perquè més gent vegi el meu esperit.

CONCURS DE SANT JORDI, TEXT FINALISTA DE 4T

EL LOBO QUE QUERÍA SER CAPERUCITA

Había una vez un lobo que quería ser Caperucita, era su sueño y lo quería cumplir!. Entonces se fue a la montaña de los deseos. Cuando llegó el lobo le dijo:

-Quiero ser caperucita!!!!

Y la montaña de los deseos no se lo cumplió, porque le faltaba una cosa, debía de encontrar cinco pétalos de rosas. Tuvo que ir buscando por todos los lugares que se le ocurrían, no habían pétalos, se sentía muy disgustado. El problema que tenía era que no los encontraba!!.

Había un sitio en el cual no había buscado, ese lugar era El BOSQUE PETALO. Llegó y se encontró a un árbol, que al menos parecía que algo debía se saber sobre el famoso bosque.

El lobo, le pregunto: - Tu eres el árbol pétalo?.

El árbol no le respondió y el lobo con una mezcla de enfado y curiosidad, le volvió a preguntar:

- Y entonces quién eres? Le exclamó…
-Yo soy un pobre árbol,, que llevo aquí plantado y aburrido miles y miles de años, el lobo, se marchó pensando que jamás encontraría esos pétalos.

El lobo estaba muy triste, buscaba y buscaba y no encontraba el Bosque Pétalo, así que decidió ir a buscar la segunda parte de su deseo, La Capa Roja ., para poder ser Caperucita.

Fue a buscar a la costurera, que resultó ser una oveja muy graciosa, el lobo completamente desesperado le explicó toda la historia. La oveja lo escuchaba atenta, se le salían lo ojos del asombro, no se podía creer que le hubiera salido todo tan mal,,decidió ayudarlo. La costurera que era un poco traviesa, le contó que ella conocía al equipo de futbol del bosque, que casualmente eran las ovejas rojas y decidieron esa misma noche ir a buscarlas y esquilar su lana roja, Estaba segura que no se enfadarían, ya que todo era por una buena causa.

El lobo se puso a pensar, no le parecía bien esquilar a las pobres ovejas cuando estuvieran dormidas. Pensó que era mejor decírselo y que escogieran si les daban su lana, o no. Al día siguiente fueron a verlas y la oveja capitana del equipo “las ovejas rojas” el lobo le preguntó:

-Nos podeís prestar vuestra lana roja?, es para hacerme una capa de Caperucita!! Y el equipo al completo le contesto que por supuesto, le ayudarían, que si era por hacerle sentir feliz, lo que fuera!!.

El lobo, les dio las gracias y se fue con su lana y con una sonrisa enorme en su cara. Volvieron al taller de la oveja costurera y el lobo pensó que aún le faltaban los pétalos para poder cumplir su deseo, se despidió de la costurera y le comentó cuando acabara la capa se le enviara por correos.

Fue corriendo al Bosque Pétalo, volvió a encontrarse con el árbol gigantesco y vio que ahora estaba repleto de pétalos. Le preguntó:

- Tu eres el árbol Pétalo?
- SIIIIII, respondió y tu eres el famoso lobo que quiere ser Caperucita?

El lobo extrañado, pensó que como sabía su gran secreto y el árbol le contesto que la montaña de los Deseos se lo había explicado y le entregó sus 5 pétalos, Al día siguiente le llegó su capa, y con ella puesta y los pétalos, vivió feliz por siempre jamás.

Descubrió que siempre hay luchar por los sueños y disfrutarlos una vez se consiguen!

CONCURS DE SANT JORDI, TEXT GUANYADOR DE 4T

EL LLOP QUE LI AGRADAVA LLEGIR

Hola, em dic Teo i visc a Rocaterra. M’encanten els llibres. Tot va començar un dia que la meva mare em va cridar per anar a l’escola i em vaig llevar. Vaig esmorzar i vaig agafar la motxilla per anar a l’escola. Tot semblava com un dia normal fins que pel camí va saltar la alarma d’una botiga.

Jo vaig començar a córrer encuriosit cap a la botiga, que era una llibreria, i vaig preguntar al botiguer:

-Què ha passat?
-Ens han robat tota una col·lecció de llibres! Igual que la setmana passada....-va dir el llibreter. De sobte, vaig notar un cop d’aire i vaig veure una ombra.

Aleshores, vaig decidir sortir corrents en direcció a l’ombra. Vaig seguir-la fins a una cova amagada a dalt de la muntanya. Vaig entrar una mica espantat i vaig mirar endins. Quan em vaig acostumar a la foscor em vaig quedar bocabadat en veure que tot estava ple, ple de muntanyes de llibres!!!

-Quin paradís.... vaig aconseguir dir.
-Auuuu?-va udolar algú.
-Qui... Qui es?-vaig quequejar.
-Soc l’Hivern, el llop d’aquesta muntanya. Això és casa meva... i tu que hi fas aquí?

El que parlava era un enorme llop blanc, amb les orelles punxegudes i unes dents molt afilades.

-Em faràs mal?-vaig preguntar per precaució.
Ell va fer que no amb el cap.
- Jo sóc en Teo, tinc 9 anys i visc al poble. M’encanten els llibres i, pel que veig, tu en tens molts, oi?-vaig preguntar-li.
-Tu no ho entens...- va fer el llop amb ulls de pena- Soc molt feliç llegint... Però mai em deixaran comprar llibres o agafar-los de préstec....sent com sóc...per això no tinc més remei que robar-los.

Jo l’entenia perquè sempre portava un llibre a sobre, i vaig respondre:

-Et comprenc, però això no és motiu per robar-los. Et prometo que no marxaré d’aquí fins que no trobem una solució.

Vam estar tots dos una estona pensant en silenci fins que finalment a mi se’m va acudir una cosa:

- Ei, Hivern... i si quan jo m’acabo un llibre te’l deixo i tu te’l llegeixes? Però a canvi, tu no robaràs cap més llibre en secret, oi?
- D’acord Teo, em sembla una idea fantàstica!-va respondre l’Hivern.

Des d’aquell dia ens vam fer molt amics. Jo aconseguia els llibres, me’ls llegia, i els hi donava perquè pogués llegir-se’ls ell. Ara els dos som inseparables!.

dimarts, 25 d’abril de 2017

CONCURS PLÀSTIC DE SANT JORDI

A continuació us presentem, els guanyadors i els finalistes del Concurs Plàstic de Sant Jordi 2017. Alhora, us recordem que les obres estaran exposades durant el mes d'abril i maig al vestíbul de l'escola perquè les pugueu veure de primera mà.